divendres, 17 d’octubre del 2008

“Internet és una gran conversa”

Aquesta setmana al Diari iniciem una sèrie d’entrevistes tecnològiques que publicarem cada divendres. Avui hem parlat amb la Sílvia Cobo i el seu alter ego a la xarxa,lolacomomola.



Volia quedar amb ella a una hemeroteca però al final ens hem citat a l’Ateneu Barcelonès, un lloc curiós per parlar de noves tecnologies, tot i que durant l’entrevista me n’he adonat que l’elecció és bona. La Sílvia diu que Internet és una gran conversa i l’Ateneu porta més de 100 anys conversant al centre de la ciutat. Així que, comencem a parlar.

Al principi la Sílvia està una mica nerviosa (això passa molt sovint) però els nervis marxen a mida que la conversa avança. És una apassionada dels mitjans de comunicació i del seu futur a la xarxa i a mi m’interessa especialment ja que treballo en un mitjà digital. Per això un cop s’acaba el rodatge no ens acomiadem i ens quedem quasi dues hores parlant sobre el futur del periodisme, del Diari i els nostres projectes. Un d’ells, aquest, és explicar què passa entre bambolines, abans de prémer el botó vermell i després d’apagar-lo. Tot i que sempre hi haurà coses que no es poden explicar. Ho sento, secret de sumari.

També hem parlat sobre el proper entrevistat de la secció. Ho sabreu aviat ... però tot al seu temps. Divendres 24, el següent capítol al Diari de Barcelona.

Entrada feta per: Maria Font

dijous, 16 d’octubre del 2008

La primera associació que visitem

Ja hem encetat ‘Associats', la secció dedicada a conèixer associacions de Barcelona. La primera d’elles ha estat una entitat formada per membres units per una afició i, sobretot, per una qualitat que els caracteritza: LA PACIÈNCIA. Es tracta de l’Associació Catalana Amics del Bonsai.



Entre les múltiples experiències que vam descobrir al voltant d’aquest art xinès mil•lenari, els socis ens van advertir de l’oferta comercial enganyosa que hi ha actualment en botigues no especialitzades. El president de l’associació ens va explicar que ha trobat establiments, generalment centres comercials, que venen bonsais per menys de 15 euros però la qualitat dels exemplars és ínfima. Fins i tot poden arribar a estar morts! Així que, vigileu, i si us agraden aquests tresors menuts, millor compreu-los en una botiga especialitzada. Us ho recomanen els experts!

Entrada feta per: Patrícia Álvarez

dimecres, 15 d’octubre del 2008

La Julia Sourikoff descobreix la ciutat

Els dimecres ens parlaran de Barcelona i la seva gent persones que no són d’aquí: visitants, immigrants, turistes, ciutadans nouvinguts… Volem saber “com ens veuen” i, per començar, no se’ns acut cap mirada més genuïna que la de la Julia Sourikoff. Hi ha vingut nou mesos per millorar el castellà i relata les seves descobertes de la ciutat en un blog d’imprescindible lectura per barcelonins i forans.



La Julia s’allotja i ens rep a casa de la Maria Dolors Bonjorn, un pis gran i acollidor al barri de les Corts on també hi ha lloc per a dues estudiants més. Amb la Maria Dolors descobrim aquesta manera de guanyar-se la vida -com diu ella- “sense haver de sortir de casa”. Des que va morir el marit i els fills van marxar de casa, ella acull joves estrangers que venen a estudiar a Barcelona. I sap molt bé com funcionen aquestes estades perquè ha coordinat les famílies que col·laboren amb una de les empreses que n’organitzen.

La Maria Dolors és una dona oberta al món i amb molt per explicar. Seria una bona entrevista, però avui hem vingut a parlar amb la Julia. Només fa unes setmanes que es coneixen, però ara i aquí la Maria Dolors és com la seva mare. Sens dubte, una de les persones que més influirà en el record que s’endugui de Barcelona. La Julia li està molt agraïda. Per això li sap tan greu haver-li fet una marca a l’escriptori de l’habitació. Hi va deixar connectat el seu assecador de cabells i, en tornar del bany, va comprovar què passa quan endolles aquí alguns petits electrodomèstics nord-americans: el voltatge no és el mateix i l’aparell es crema. La Julia se sent avergonyida, però diu que ho explicarà al seu blog per prevenir altres visitants dels Estats Units.

Incidents domèstics a banda, la jove nord-americana se sent molt còmoda a ca la Maria Dolors i movent-se per aquesta Barcelona tan cosmopolita. Diu que aquí hi ha lloc per a tothom i que és molt fàcil fer-hi amics, siguis qui siguis i vinguis d’on vinguis. Per exemple, de problemes amb el català, cap ni un: la gent entén que ha vingut a Barcelona a aprendre castellà i li respecta. Ella també valora la identitat i la cultura pròpia d’aquesta ciutat. De fet, hi ha vingut per conèixer-les i sembla que trobar-se, d’entrada, amb les festes de la Mercè li va anar força bé.

Entrada feta per: Albert Muñoz

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Portaferrissa: el record de l'efervescència medieval

A partir d’ara, els dimarts convidem als visitants del Diari de Barcelona a redescobrir (o fins i tot a descobrir) diferents carrers de la nostra ciutat. Per estrenar la secció “Passejant per...” avui comencem per un carrer que tots els barcelonins han d’haver trepitjat: el de la Portaferrissa.



La Mamen Conte és guia d’una empresa que fa recorreguts històrics per la ciutat i li hem demanat que ens expliqui l’origen i diferents anècdotes de l’indret. Al mateix carrer de la Portaferrissa ens relata de manera molt entretinguda i entenedora la història que s’hi amaga. Però hi ha un detall que no hem tingut en compte. Les 11h del matí és l’hora de càrrega i descàrrega i el carrer Portaferrissa és ple de camions i furgonetes que proveeixen les botigues.

Per sort, el trànsit d’aquesta zona peatonal desapareix aviat. Tot just per poder passejar tranquil·lament amb la nostra propera cita, en Miquel Carné. És el president de l’Associació de Comerciants dels carrers Portaferrissa, Cucurulla i Boters, un autèntic coneixedor del carrer i de tot el que s’hi cou. Ens porta amunt i avall de Portaferrissa i ens fa conèixer moltes altres històries.

En Miquel ens condueix fins al carrer del Duc per mostrar-nos que l’antic Palau Gralla va ser destruït per posar al mig aquest passatge. Se sent orgullós que el carrer ja no es digui del Duc de la Victòria, ja que respon al nom del general que va bombardejar la ciutat des del castell de Montjuïc el 1842. La reivindicació veïnal ha tingut els seus resultats en anomenar-se ara simplement carrer del Duc.

Just al davant ens trobem amb el passatge de Perot lo Lladre, un carrer protegit per una reixa i que passa inadvertit als vianants. En Miquel ens diu que en aquest carrer, just al costat del Palau Maldà, s’hi amagava un famós bandit quan les forces de l’ordre el perseguien. Es creu que el Baró de Maldà donava un amagatall al lladre, i curiosament, els carruatges del Baró no patien mai cap mal.

Ara ens arribem al carrer de Margarola, la casa de procura dels monjos de Montserrat, amb un bonic frontispici. El carrer també es va tancar amb una reixa per evitar que s’omplís de gent que hi vivia amb animals i el deixava brut.

Les anècdotes són interminables. La Mamen també ens volia explicar històries de carrers que van a parar al de la Portaferrissa, però tot això ho haurem de deixar o per una altra ocasió. El que sí que farem és intentar reflectir la calidesa amb què se’ns ha rebut al carrer.

Entrada feta per: Núria Llabina

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Les 'Altres Barcelones' de Dani Cortijo

Avui al Diari de Barcelona hem encetat la secció de bloggers. Cada dilluns ens acostem a l’autor d’un blog que estigui relacionat amb la ciutat. Per obrir el foc ens trobem amb en Dani Cortijo. Ell és l’autor del blog Altres Barcelones; un racó de la xarxa on en Dani explica curiositats, llegendes i història viva de la ciutat; empremtes que el temps ha dibuixat a les parets i que l’atzar ha volgut que ens arribessin fins avui.



Quedem amb en Dani sota l’arc de la plaça de Sant Felip Neri. Fa una tarda plujosa; tot i això convida a perdre’s una estona pel cor de la ciutat vella. Seguim el terrible rastre del bombardeig del 30 de gener de 1938 que va devastar la plaça i va deixar els murs esquitxats de metralla. (Algun guia desconsiderat explica encara avui que aquí s’hi afusellava gent...) Parlem dels referents, amb Josep Maria Huertas Claveria al capdavant.

Passegem per l’exterior de la Seu resseguint les marques a les pedres; ens aturem al carrer Paradís on hi ha les magnífiques columnes romanes del Temple d’August. En Dani em diu que com surten a la Lonely Planet, els turistes hi paren tots; és una llàstima que molts barcelonins ni sospitin de la seva existència.

Decidim tornar a Sant Felip Neri a fer l’entrevista, on la gent de l’hotel Neri ens facilita la infraestructura. Em quedo amb la idea que hi ha moltes barcelones amagades que paga la pena descobrir, i estic de sort, perquè sembla que en Dani les coneix prou bé. Em diu que alguna vegada en tornar d’una nit de festa ha portat els amics a fer una ruta per descobrir la Barcelona més amagada. La seva vocació (i passió!) seria explicar totes aquestes anècdotes a nois i noies de la ciutat. I em diu que els barcelonins hauríem de fixar-nos més en les veus de la nostra pròpia ciutat.

Altres barcelones em sembla un blog interessantíssim, fet per un apassionat de la ciutat amb qui he tingut la sort de conversar una estona. Respectar i deixar constància de les empremtes que el temps grava a les parets d’una ciutat em sembla la millor manera d’estimar-la.

Entrada feta per: Rafael Luján