Al primer pis de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna hi ha una peixera amb el departament de recerca. En un racó d’aquest laboratori d’idees em trobo amb el professor Josep Lluís Micó. És autor de diversos llibres i articles sobre com les noves tecnologies canvien les rutines dels periodistes; li interessa explorar els nous llenguatges televisius i a mi m’interessen les seves reflexions per a Tecnovisions.
www.diaridebarcelona.cat
En Josep Lluís acaba de participar a un congrés al Brasil; gràcies a la intervenció de l’amic i professor Francesc Canosa trobem un forat a l’agenda per poder entrevistar-lo. Parlem en un petit seminari enmig de la resta de classes.
Arrenquem amb la TDT i em confessa que és pessimista. Diu que semblava que ens aportaria un llenguatge televisiu nou, una mena de port de destí de la societat de la informació... però res d’això: de moment una millora de la qualitat i una oferta més gran de canals. Girem la mirada cap a la televisió per internet (IPTV), un format que sembla poder desenvolupar realment els nous llenguatges.
De cara al 2009 és moderat en les seves previsions (fa de futuròleg amb base científica, diu): més convergència de redaccions, auge del periodista multimèdia i més participació de l’audiència en el producte. Són les reflexions d’aquest professor tranquil, capaç de prescindir el Facebook, gelós com és de preservar la seva intimitat.
De cara a la setmana que ve parlarem de internet a l’escola. Jo feia LOGO, “avança45, giradreta90” ... algú se’n recorda?
Publicat per: Rafel Luján
divendres, 28 de novembre del 2008
dijous, 27 de novembre del 2008
El salari més ben pagat és el que no es pot pagar
Em satisfà molt pensar que encara hi ha persones al món disposades a ajudar als altres a canvi de res. Els membres de ‘Voluntaris 2000’ no busquen una recompensa econòmica ni altres tipus d’interessos per col•laborar en activitats com ‘La Mercè’, la ‘Marató de TV3’, la campanya ‘Cap nen sense joguina’ o la ‘Cavalcada de Reis’. No, res de tot això. Per ells, el salari més ben pagat és, justament, aquell que no es pot pagar: un somriure, un ‘gràcies’...tot allò que transmet felicitat i agraïment dels qui ho reben.
Tal i com ens comentava un dels socis entrevistats, no hi ha millor regal que veure a un nen plorant de felicitat perquè, per primer cop a la seva vida, té regal de reis. Hi ha moltes activitats i àmbits diferents –cultural, esportiu, social, lúdic, mediambiental i de cooperació internacional- on es pot participar, nomes cal tenir ganes i una mica de temps.
Parlant de les festes... aneu fent boca perquè la nostra pròxima peça té molt a veure amb una de les tradicions nadalenques més populars. Endevineu quina?
Publicat per: Elena Trias de Bes
dimecres, 26 de novembre del 2008
El barri del Raval segons en Javed Ilyas
Molts de nosaltres vivim lluny del Raval però ens hi atansem a passejar sovint perquè ens agraden els aires multiculturals que s’hi respiren. L’ampli mosaic de nacionalitats, la varietat de restaurants i les diverses maneres de vestir i de parlar que podem percebre pels seus carrers ens fan gaudir d’aquest barri emblemàtic. Però què pensa una persona que hi viu el dia a dia?
www.diaridebarcelona.cat
Contactem amb en Javed Ilyas, president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos. El nostre objectiu és descobrir la seva visió sobre la vida al Raval, els canvis que està experimentant el barri i la realitat d’una convivència, de vegades, difícil. En aquest sentit, en Javed opina que per tenir una bona relació cal que els dos bàndols s’esforcin. Per explicar-ho, ens dóna dos exemples.
El primer, el del veí ravalenc de tota la vida que no entén perquè el pakistanès que viu al pis de sota no el saluda pels matins, es queixa de que l’escala fa pudor a menjar estrany i no li agrada l’actitud dels nouvinguts.
El segon exemple. Un immigrant que treballa en un restaurant regentat per barcelonins i el propietari l’explota i no li ofereix bones condicions salarials, l’immigrant el tatxa de racista. Però si aquest immigrant té la mateixa situació en un restaurant regentat per un paisà seu, mai qualificarà el propietari de racista.
En Javed ens fa veure que per mantenir una bona convivència cal que el respecte sigui bidireccional. Aprenem la lliçó sentats a la rambla del Raval amb el gat de Botero com a testimoni.
Publicat per: Patrícia Álvarez
www.diaridebarcelona.cat
Contactem amb en Javed Ilyas, president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos. El nostre objectiu és descobrir la seva visió sobre la vida al Raval, els canvis que està experimentant el barri i la realitat d’una convivència, de vegades, difícil. En aquest sentit, en Javed opina que per tenir una bona relació cal que els dos bàndols s’esforcin. Per explicar-ho, ens dóna dos exemples.
El primer, el del veí ravalenc de tota la vida que no entén perquè el pakistanès que viu al pis de sota no el saluda pels matins, es queixa de que l’escala fa pudor a menjar estrany i no li agrada l’actitud dels nouvinguts.
El segon exemple. Un immigrant que treballa en un restaurant regentat per barcelonins i el propietari l’explota i no li ofereix bones condicions salarials, l’immigrant el tatxa de racista. Però si aquest immigrant té la mateixa situació en un restaurant regentat per un paisà seu, mai qualificarà el propietari de racista.
En Javed ens fa veure que per mantenir una bona convivència cal que el respecte sigui bidireccional. Aprenem la lliçó sentats a la rambla del Raval amb el gat de Botero com a testimoni.
Publicat per: Patrícia Álvarez
dimarts, 25 de novembre del 2008
A Vallvidrera per la drecera... ja hi som!
De vegades ho oblidem, però afortunadament tota Barcelona no està urbanitzada. I dins el gran pulmó metropolità de Collserola, nuclis com Vallvidrera conserven aquell ambient de poble que de tant en tant enyorem els urbanites.
www.diaridebarcelona.cat
Al carrer de Ja-hi-som li van donar nom els que pujaven a Vallvidrera caminant. Així que, per explicar-ho, contacto amb algú que ha caminat molt per aquests camins i dreceres. En Cisco Tomàs va néixer a Can Maties i durant molts anys va treballar en una botiga de queviures a la plaça de Vallvidrera. A més, és excursionista. En telefonar-lo, em diu que ja l’han entrevistat tant Josep Maria Huertas Claveria com Josep Maria Espinàs: no hi ha dubte que he trobat la persona adient!
L’Elena i jo hem pasem una bona estona amb ell aprenent història de Vallvidrera, Collserola i tot Barcelona. Coneixem també alguns veïns del carrer de Ja-hi-som. Però només arribar-hi, ens adonem que fa poc que han pintat Cal Ja-hi-som i la placa del carrer encara té cinta protectora. L’Elena no s’ho pensa dues vegades i, amb l’ajuda d’en Cisco, puja a descobrir la placa amb el nom que ens ha dut fins aquí. Moltes gràcies a tots dos... per tot!
www.diaridebarcelona.cat
Al carrer de Ja-hi-som li van donar nom els que pujaven a Vallvidrera caminant. Així que, per explicar-ho, contacto amb algú que ha caminat molt per aquests camins i dreceres. En Cisco Tomàs va néixer a Can Maties i durant molts anys va treballar en una botiga de queviures a la plaça de Vallvidrera. A més, és excursionista. En telefonar-lo, em diu que ja l’han entrevistat tant Josep Maria Huertas Claveria com Josep Maria Espinàs: no hi ha dubte que he trobat la persona adient!
L’Elena i jo hem pasem una bona estona amb ell aprenent història de Vallvidrera, Collserola i tot Barcelona. Coneixem també alguns veïns del carrer de Ja-hi-som. Però només arribar-hi, ens adonem que fa poc que han pintat Cal Ja-hi-som i la placa del carrer encara té cinta protectora. L’Elena no s’ho pensa dues vegades i, amb l’ajuda d’en Cisco, puja a descobrir la placa amb el nom que ens ha dut fins aquí. Moltes gràcies a tots dos... per tot!
dilluns, 24 de novembre del 2008
Ciència per a tots els públics
Com si s'amagués un medicament amb mal gust en un menjar suculent, la Mercè Piqueras introdueix la ciència en les notícies d'actualitat escrivint al seu blog. La ciència espanta a molts, però la presidenta de l'Associació Catalana de Comunicació Científica l'explica dins dels temes més quotidians, com si d'un remei casolà es tractés.
www.diaridebarcelona.cat
El més sorprenent ha estat conèixer el pati de l'Institut d'Estudis Catalans, un bonic claustre al costat de la Biblioteca de Catalunya. El IEC és un espai on sovint hi ha conferències, i avui, n'hi ha dues que són sobre paisatge i biologia. La Mercè coneix prou bé l'edifici, i ens cita allà perquè sap que és un espai tranquil i bell.
Al primer pis descobrim un jardí ple de plantes mediterrànies. Es diu jardí Mercè Rodoreda, i totes les plantes que hi ha apareixen en alguna de les seves novel·les. Quin homenatge tan envejable per a una escriptora! La Mercè és una persona didàctica, enamorada de la botànica, que parla de a tu i explica tot allò que se li pregunta amb exemples clars. Avui hem conegut una autèntica divulgadora, hem conegut a la lectora corrent.
www.diaridebarcelona.cat
El més sorprenent ha estat conèixer el pati de l'Institut d'Estudis Catalans, un bonic claustre al costat de la Biblioteca de Catalunya. El IEC és un espai on sovint hi ha conferències, i avui, n'hi ha dues que són sobre paisatge i biologia. La Mercè coneix prou bé l'edifici, i ens cita allà perquè sap que és un espai tranquil i bell.
Al primer pis descobrim un jardí ple de plantes mediterrànies. Es diu jardí Mercè Rodoreda, i totes les plantes que hi ha apareixen en alguna de les seves novel·les. Quin homenatge tan envejable per a una escriptora! La Mercè és una persona didàctica, enamorada de la botànica, que parla de a tu i explica tot allò que se li pregunta amb exemples clars. Avui hem conegut una autèntica divulgadora, hem conegut a la lectora corrent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
