divendres, 30 de gener del 2009

Carlos Blanco, l’empresari d’internet

Confesso que no vaig arribar a Carlos Blanco perquè volgués parlar concretament d’emprenedors, sinó que va ser ell qui, en demanar-li l’entrevista, em va proposar trobar-nos a Barcelona Activa, on participa al campus d’emprenedors SeedRocket. Però la veritat és que, si mai vull muntar un negoci d’internet, aniré a veure’l. Ell sap millor que ningú altre a Barcelona com fer negocis rendibles -i honestos- a internet, perquè ho ha fet.

És curiós que al seu currículum no trobem cap de les grans escoles de negoci, sinó una formació més aviat tècnica. Però no hi ha dubte que l’experiència del creador del Grup ITNet és d’alló més interessant per a qui ara tot just comença a muntar una empresa basada en la web. En tot cas, les seves anàlisis i previsions sobre internet porten la garantia d’algú que s’hi juga el seu propi capital, els diners que ell mateix ha guanyat invertint en nous projectes d’empreses tecnològiques.


www.diaridebarcelona.cat

És cert que els negocis d’en Carlos Blanco tenen també una part més especulativa, que és la dels dominis. Però en aquest país on tanta gent ha guanyat diners especulant amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge, no em sembla del tot malament que algú tregui benefici de la compravenda d’adreces d’internet.

En fi, no acabaríem mai de parlar dels negocis d’algú que va apostar per internet des dels seus inicis. Es va llançar a la xarxa a partir de la seva altra gran passió: el futbol. Ara té tota mena de portals d'oci. La feina d’en Carlos Blanco Vázquez és fàcil de trobar a internet. Aixo sí, no us confongueu amb el Carlos Blanco Moreno, que és el seu fill futbolista, ni el Carlos Blanco Pérez, que és aquell nen prodigi que sortia a Crónicas Marcianas...

Publicat per Albert Muñoz

dijous, 29 de gener del 2009

Lluitant per una societat millor

Reconec que entrevistar a l’Enric Pubill i el Manel Biosca m’ha fascinat, i a la vegada emocionat. Els anem a buscar a la seu de Comisions Obreres, on l’associació hi té el seu despatx.

Tots dos parlen amb la seguretat del qui ha entregat la vida a una causa justa, però també es percep un regust amarg en les seves paraules, fruit de l’oblit en què se’ls ha volgut desterrar.

Han decidit portar-nos fins al Fossar de la Pedrera, concebut just al límit del cementiri de Montjuïc, ja que era per aquells que es considerava que no mereixien ser enterrats en terra santa. Allà ens han ensenyat els noms dels seus companys de lluita afusellats, alguns eren com germans. “Numen Mestres” és un nom més a les columnes dels fossar, però va ser un gran amic per al Lluís. Un més de tota la gent estimada que es va quedar pel camí.


www.diaridebarcelona.cat

Aprofito aquí per explicar que el Lluís Martí Biosca va pertànyer al moviment guerriller que va combatre el franquisme fins l'any1952 (alguns maquis van resistir fins a mitjans dels anys 60), tot i haver perdut la guerra. Passats els anys ha esdevingut el president de l’Amical d’Antics Guerrillers Espanyols a França, amb un despatx annex a l’Associació d’Expresos. Una de les seves queixes és el mins reconeixement que se’ls ha donat. I és que en tot l’estat espanyol només hi ha un monument dedicat als guerrillers, a Cuenca.


www.diaridebarcelona.cat

Tots dos deixen clara una cosa: ells lluitaven per una societat millor. No pas per la que tenim ara, sinó per una de molt millor.


www.diaridebarcelona.cat

Publicat per: Núria Llabina

dimecres, 28 de gener del 2009

Com sona Barcelona?

La meva primera incursió a la secció de “com ens veuen?” l’he dedicada a la música. Volia saber quina opinió tenen de la ciutat un parell de músics que han decidit establir-se a Barcelona per fer els estudis superiors.

Gràcies a la bona feina de la Rut Martínez, del departament de comunicació de l’Esmuc, aconseguim ajuntar dos estudiants, l’Aurore Dye i en Paco Perera; mentre que ella estudia clàssic, en Paco es dedica a la música moderna. La combinació em sembla interessant i tot i que no es coneixen, la simpatia dels dos hi fa la resta.


www.diaridebarcelona.cat

Reflexionen sobre el que significa estudiar música, les possibilitats de poder tocar a locals de la ciutat. Diuen que la oferta com a consumidors de música és enorme i que Barcelona és una de les capitals d’Europa pel que fa a la tradició musical. Però també que de vegades resulta difícil trobar locals on actuar i que el model de ciutat tendeix a regular estrictament la pràctica de la música.

Per acabar faig quatre imatges de recurs de l’Aurore tocant la flauta travessera i en Paco amb el seu contrabaix. L’Aurore m’explica que té un duet i que mira de trobar un lloc on poder tocar. En Paco em parla dels seus propers concerts: ho farà amb els Vintage Room el proper 3 de febrer al Jamboree. Al seu myspace hi ha un tastet de les cançons del grup. Les mateixes que m’han acompanyat mentre intentava explicar-vos en aquesta entrada que bé que de vegades sona Barcelona.

Publicat per: Rafael Luján

dimarts, 27 de gener del 2009

Desenterrant l'Avinguda de la Llum

Sembla que fos ahir quan, neguitosa, publicava en aquest diari la meva primera peça: Un viatge de 360º. No obstant, han transcorregut ja quatre mesos i les meves pràctiques en aquest mitjà arriben a la seva fi. Setze setmanes intenses i enriquidores que culminen amb aquest petit reportatge sobre l’Avinguda de la Llum, la original i popular galeria soterrada ubicada en la confluència de la Plaça Catalunya, el carrer Pelai i el carrer Bergara.


www.diaridebarcelona.cat

Aquest espai tan curiós es va generar el 1929 al soterrar el ferrocarril de Sarrià, que fins al moment circulava perillosament a celobert pel carrer Balmes. No va ser fins el 1940, no obstant, quan l’immens soterrani va donar cabuda a la primera galeria comercial soterrada d’Europa. L’Avinguda de la Llum va romandre oberta durant els cinquanta anys posteriors, encara que a partir dels anys setanta el seu esplendor es va anar difuminant progressivament fins a arribar a un estat d’absoluta degradació, que va promoure el seu tancament definitiu als anys noranta.

La que en altres temps fou una galeria que acollí multitud de petites botigues, restaurants, bancs, perruqueries i, fins i tot, un cinema, és avui un espai amagat darrera les parets de l’estació ferroviària de la Plaça Catalunya. Els records dels qui van viure en aquesta època és l’únic que es conserva d’aquesta Avinguda; unes memòries que he anat desenterrant i reconstruint en aquest reportatge i que, d’alguna manera, m’han fet sentir com els investigadors que s’enfonsaren en les gèlides aigües properes a Terranova per reconstruir el naufragi del Titànic

Tot i que l’origen del seu nom és encara un dilema - alguns l’associen a la vaga elèctrica que es vivia a Barcelona en aquell temps, i altres veuen certa relació amb l’estil parisenc de la galeria (ciutat popularment coneguda com a ‘Ciutat de les Llums’)- el cert és que aquest original espai va marcar un abans i un desprès. Als melancòlics, sempre els quedarà una visita pel Séphora del Triangle - botiga que ocupa una part del que havia estat la galeria i que ha conservat l’espai gairebé verge- per reviure el brogit de passatgers i transeunts que recorrien els llargs passadissos de l’avinguda, l’olor a galetes acabades de fer...

Publicat per: Elena Trias de Bes

dilluns, 26 de gener del 2009

Un blog ben il•lustrat, en tots els sentits


www.diaridebarcelona.cat

Barcelonetes.com és un blog personal, però qualsevol internauta gaudirà llegint-lo i mirant els dibuixos, conegui o no la seva autora. Reconec que hi vaig entrar pensant que seria un web de barri o bé un blog de raconets de Barcelona (“barcelonetes”). Però, en comprovar que no era així, vaig sentir molta curiositat per saber per què es deia d’aquesta manera. I sobretot volia saber qui feia els dibuixos i escrivia articles tan ben fonamentats.

L’autora es diu Eulàlia Petit. Li vaig escriure i ens vam citar als jardins de Rubió i Lluch, la plaça interior que hi ha entre els carrers del Carme i Hospital, a l’entrada de la Biblioteca de Catalunya. La veritat és que m’esperava una dona de l’edat de l’Eulàlia... no li vaig demanar quants anys té! Sabia que tenia alumnes, perquè li ho havia llegit, però no que dóna classes de francès en una escola d’hostaleria.

També vaig saber que té un fill que l’ajuda amb les eines de gestió del blog. L’”assessor tècnic” no ha pogut evitar, però, que en traslladar-lo a Blogger es perdessin tots els comentaris que tenia el blog. A l’Eulàlia li fa molta il·lusió rebre comentaris, tot i que durant una època els va haver de deshabilitar en ser víctima de l’SPAM. Llàstima, perquè crec que els lectors de Barcelonetes.com deuen ser també interessants de seguir.